El catorzé dimarts; en deiem adèu

Bon dia, bona tarda o bona nit, segons quan em lliges.

Hui, 19 de febrer, hem arribat a l'últim capítol d'Un dimarts amb el meu vell professor ''ens diem adeu'', títol ben triat ja que acomiadem a Morrie ací mateix. 

Charlotte li diu a Mitch que Morrie no està molt bé i es disposa a visitar-ho. Acudix a la seua casa amb bosses de menjar, com sempre, a pesar que fa temps que Morrie va deixar d'engolir o de tan si més no respirar bé. S'acomiaden amb afecte i amb molt de frec, molt de tacte, amb totes les abraçades i besos que no s'havien donat fins a eixe moment. Parlen de manera breu perquè Morrie ja no parla bé i, dos dies després, mor Morrie en un coma després de deixar de respirar quan no hi havia ningú a l'habitació. 

Llavors, entrem en el tema de la mort de manera quasi forçada per aquest capítol. He de dir que sí he tingut contacte amb ella però realment no puc comentar res conmocionador. He viscut la mort de la meua besàvia, de mascotes a les quals he estimat amb tot el meu cor, coneguts... i cap m'ha tocat molt profundament. També he de dir que evite tindre eixe contacte directe amb ella. Quan va morir la meua besàvia, em vaig negar a anar al seu enterrament perquè no em porte bé amb les persones que anaven a anar, però si aprofundisc més no és més que jo mateixa tractant de protegir-me del plore i sofriment que suposa afrontar el real comiat que suposa acceptar que està baix terra. El mateix amb les meues mascotes, quan van morir va donar la casualitat que no estava jo a casa. I per una telefonada no és el mateix que veure-ho amb els teus propis ulls, saps. 

Vaig plorar però no desconsoladament. També crec que és perquè a la meua besàvia feia molt de temps que no la veia, i les meues mascotes són la meua vida, però tampoc m'impacta tant perquè des que adopte un animal sé que tenen (desgraciadament) molt menys temps de vida que jo i que tard o d'hora les veuré marxar encara que no vulga. Tens temps per a preparar-te. 

Encara així sent que si algun dels meus germans morira, encara que se m'avisaren per telèfon, se m'aniria la vida en això. Llavors sí que hi ha un factor de vincle i de la quantitat d'amor que li tens. També un factor important és l'edat; quan vaig haver d'acomiadar les morts que ja he esmentat tenia 14,15,16 anys... no és el mateix. Encara tractes d'acceptar la teua pròpia existència com per a ocupar el teu cap en els quals s'estan anant. No dol igual que ara. Ara mateix plore fins quan el meu peix es posa dolent i tem que li puga passar alguna cosa.

No sé si té a veure amb maduresa, amb experiència, amb edat... Ara mateix soc molt més sensible a la mort que fa un parell d'anys. M'afecta només pensar que els meus germans poden morir, la meua gata, els meus peixos... Se m'encull el cor. 

Mitch s'acomiada cara a cara de Morrie. Li veu viu i encara així ha d'acomiadar-se, acceptant la idea que inevitablement, es va. Que és igual el temps que passe amb ell, el molt que pregue, o el molt que plore. Es va. De fet, quan t'acomiades ja s'ha anat. 

No crec que siga capaç de fer això, encara que evidentment arribarà un moment en el qual haja d'afrontar una situació similar. Soc una persona molt procrastinadora però no és res més que el meu cos tractant d'evitar alguna cosa que veig com a amenaçador. Sent que este aspecte personal repercutix molt en les meues relacions interpersonals, ja no és sols intrínsec. Deixe tot per a després per a evitar-ho, perquè desapareix per un moment, però tot es fa més gran quan m'adone. Per això sent que fuig de la mort. No vaig visitar a la meua besàvia fins i tot quan sabia que es moria, perquè veure-li era mirar-li als ulls directament a la mort, i preferia posar l'excusa d'anar més tard. Fins que mai va ser. De fet, va morir fa 2 anys i encara no he pisat el cementeri. 

Opine que la meua mort ideal seria la més serena possible. El que aterrix d'esta, més que partir, és el fet de patir en anar-se. Encara que sempre he pensat que no m'agradaria marxar quan dorm perquè no vull anar-me de sobte, m'agradaria saber quan em vaig, acomiadar-me amb temps i de manera decent. No vull dormir de nit, i no començar el dia al matí següent. 

Saber que em vaig, tranquil·lament, havent-ho acceptat, és la meua mort ideal. Haver-me acomiadat com s'ha de fer de tot ser que amo, i anar-me quan toca. Vull que la mort siga pal·liativa de la vida, no a l'inrevés. 

Moltes gràcies per haver arribat fins ací. M'agradaria dir que ens veiem el dimarts que ve, però l'aventura acaba ahui. Espere que vaja tot genial, i moltes gràcies per haver-me acompanyat aquest curs :)

El huité dimarts; parlem del diner

Bon dia, bona tarda o bona nit, segons quan em lliges.

Hem llegit el nové dimarts d'un dimarts amb el meu vell professor, on Morrie compta com prescindeix dels diners i com li resta eixe valor volàtil que poseeix aquest. 

La veritat és que jo considere que hi ha poques coses realment essencials que es guanyen amb diners. Menjar, una casa (si es que vols una), enssers... el que passa es que sorgixen necessitats complementàries de les quals pots prescindir perfectament, però que si ho fas baixaràs així la teva qualitat de vida. 

Vull dir, puc prescindir perfectament del club de voleibol, del mòbil, de les dades, del internet, del meu piano, de la meua roba... Puc prescindir de tot però mai seré la mateixa, perquè la meua necessitat de pertinença, d'oci, de voler satisfer eixes necessitats secundàries no estarà coberta i aixó ja em crea més necessitats. 

I és que, parlant des de la perspectiva d'una persona a la que mai l'hi han sobrat els diners, puc dir que fan falta per a tot. Vindrà el típic ricatxó que té la nevera plena, i la casa amb tot tipus de luxes, i dirà ''el diner no compra la felicitat''... i jo li diré <<Ja, és fàcil dir-ho quan sobra>>. El diner no compra la felicitat, però augmenta en un 90% la teua qualitat de vida, estic segura d'això. No et donarà nòvio, ni relacions de qualitat. Mai et donarà una bona família, ni amics de veritat. Això t'ho guanyes tu, però viviria més a gust sense amics, sense parella, sense família amb diners, que sense ells. Eixe és el meu punt. 

Es obvi que si em pregunten ''amics/família/ parella o diners'' eliminaria els diners. És essencial però hi ha que vore-lo com el que és, una moneda de canvi. Hi ha molts estils de vida que prescindixen d'ells. De fet, a mi m'agradaria un muntó viure a la meua pròpia casa al camp, amb els meus animalets, els meus cultius... i vivir d'això. Però ho pense bé i encara així hauria de pagar llum, aigua, menjar... per a tot ho necessites.

També em pareix absurdament ridícul passar un 75% de nostra vida, des dels 3 anys de vida estudiant, per a trobar un bon treball, i passar-ho treballant per a guanyar diners. A vegades ho pense i dic; com pot ser que passes més temps fora de la teva vida que dins d'ella. No pot ser. Per a mi sona com una clara distòpia que tots em normalitzat. 

El últim que vaig comprar, per exemple, va ser una coca-cola, de la que podria haver-hi prescindit. La penúltima, els regals de Nadal (tradició capitalista). I els meus pròxims gastos els tinc inclòs planejats per a saber quants diners vaig a tindre aquestos mesos per a saber quant vaig a estalviar e invertir en oci i temps lliure...

Però com bé diu Morrie en aquest capítol, les coses materials no poden servir de substitut ni de l'amor, ni de la tendresa... no hi ha diners que et paguen l'amor que necessites. Pagar per amor només et farà sentir més buit, i com més diners tingues més interessats sentiràs als altres.

I és que les coses materials poden proporcionar comoditat i plaer temporal, però no poden substituir l'amor genuí i la tendresa veritable que compartim amb altres persones. L'amor i l'afecte són experiències emocionals profundes que van més enllà del material i es basen en la connexió, l'empatia i el suport mutu. No importa quantes possessions materials tinguem, mai poden omplir el buit emocional que només pot ser omplert per relacions significatives i autèntiques.

Morrie compta que el mateix dia que va saber que tenia una malaltia terminal, va acabar el seu interès pel poder adquisitiu. Quan ens enfrontem a la nostra pròpia mortalitat, moltes vegades ens adonem de la fugacitat i insignificància que poden tenir les preocupacions materials en comparació amb les relacions interpersonals, el sentit de la vida i la connexió amb els altres. En aquests moments, l'interès pel poder adquisitiu sovint cedeix a la necessitat de trobar sentit, pau interior i connexió emocional amb els nostres éssers estimats. És un recordatori poderós que la veritable riquesa resideix en les relacions i les experiències significatives, més que en l'acumulació de béns materials.

Moltes gràcies per haver arribat fins ací. Ens veiem al mateix lloc el dimarts que ve :) 

El tretzé dimarts: Parlem del dia perfecte

Bon dia, bona tarda o bona nit, segons quan em lliges.

Aquest capítol del llibre comença amb Morrie dient com voldria morir. Alega que l'agradaria que siguera incinerat i que ja estava tot preparat, inclòs havia parlat ja amb el rabí.

Morrie li compta a Mitch el que va passar la nit anterior, i es que va començar a tosir i no va parar per hores. Morrie comenta com en un moment precís, es va maretjar i va començar a sentir pau. Es va sentir preparat per a marxar.

En aquesta part del capítol vaig suposar com Morrie descriuria l'agonia del moment, però tot el contrari. Va dir textualment; ''Mitch, va ser una sensació increïble''. 

I es que ja havia acceptat que havia de passar, i que finalment ho feia. O això creia ell. És ahí quan li comença a comptar a Mitch un somni de la setmana passada. ''Creuava un pont que conduïa a un lloc desconegut. Estava disposat a passar al que vinguera a continuació''. 

Mitch va contestar, ''però no vas passar''. I no puc més que sentir empatia amb ell. L'ansietat de no deixar anar encara que saps que has de fer-ho, però que encara és impossible. Impossible per tu que no ho acceptes, clar. 

Morrie cita una frase que personalment m'agradat molt i dona què pensar. 

<<Això és el que tots busquem. Una certa pau amb la idea de morir. Si al final sabem que podem tenir, en últim extrem, eixa pau al morir, aleshores podem fer per fi el que és vertaderament difícil. Fer les paus amb la vida>>.

I és que m'he adonat de que vivim culpant la vida pel seu ''terrible'' final, quan som nosaltres els que li posem eixe final tan aterridor. És eixa qüestió de deixar anar de la que parlava abans, hem d'abandonar la permanència dels nostres primer i per últim, però no menys important, la nostra pròpia.  Per a començar a viure hem d'aprendre a morir, com bé deia Morrie en altres capítols. 

Una cosa que diu i que també m'agradat molt és que mentre puguem amar-nos els uns als altres i recordar el sentiment d'amor que hem tingut, podem morir sense marxar del tot mai. I m'agrada saber-ho però en certa part m'emparanoia pensar que en algun moment de la meua marxa deixaré d'existir per a tots, perquè tothom que m'estimava i em recordava ha mort ja, com jo ho faré, aleshores deixaré aquest món definitivament, sense ninguna prova de que en algun moment he estat on estic, i que vaig ser qui soc ara. No sé, crec que és massa complex, però és part del procés d'acceptació. 

Crec que m'afecta tant perquè sempre em replantege massa aspectes banals de la vida, i a vegades he pensat en quantes persones han estigut sentades a la cadira a la que em trobe en aquest mateix moment, en quantes persones han habitat ma casa abans que la meua família, i quantes seguiran vives hui dia. 

No sé, a vegades pense que m'agradaria tindre com un registre de les persones que passen per on jo passe, perquè veig bellessa en eixes coses de saber d'algú del que feia segons que no sabia ni de la seua existència. I em fa pensar que com ells, jo tampoc signifique res per a la resta del univers, però que en algun moment i ha algú fora que també es fa aquestes preguntes i que indirectament, estiguem tots conectats per la desconexió que això significa. 

Bé, deixant aquests temes trivials a part, en un moment del capítol Mitch li pregunta a Morrie que com seria el seu dia perfecte, d'ací el nom d'aquesta part del llibre. I Morrie, inesperadament, descriu un dia molt normal. Menjaria, nadaria, veuria als seus amics i parlaria de la família d'aquests. Passetjaria, ballaria, i dormiria profundament. 

Però per a qui és normal açò? Per a mi, potser que per a tu, però per a Morrie tornar a la normalitat és la clau. La bellesa resideix ahí, a les coses quotidianes del dia a dia. Del nostre dia, i que poc a poc, sigui per la situació que sigui, tendrem que despedir en algun moment i que enyorarem tant com Morrie ho fa. 

Crec que el meu dia perfecte no s'allunya del seu. 

Moltes gràcies per haver arribat fins ací. Ens veiem el dimarts que ve al mateix lloc :) 

El cinqué dimarts; Parlem de la família

 

Bon dia, bona tarda o bona nit, segons quan em lliges.

Hui és 5 de desembre i em llegit a classe el cinquè dimarts, on Mitch i Morrie parlen de la família. El capítol comença amb Morrie fullejant unes fotografies que tenia amb els seus familiars, mentre l'explicava a Mitch qui era cadascun, dient que aquest era el tema més important fins ara. 

Ací aprofita el moment i cita una frase; 

<<Estimeu-vos els uns als altres o perireu>>

Reafirma la frase dient que seriem ocells amb ales trencades, i que la seua enfermetat seria encara més dura si no tinguera a la seua família. 

Asseguramt que sense l'ajuda i amor brindats per ells, no sabria si podria superar-lo. 

Personalment he de dir que estic totalment d'acord amb Morrie en tot el que ha dit.

Cada vegada que he passat per una mala situació, pesava més el com i amb qui anava a afrontar la problemàtica que aquesta pròpia. 

Vull dir que quan tinc un problema gran és inevitable el pensament de soledat, i els meus germans (la meua principal família, després de tot) li resten molt sofriment a la meua vida. Jo també em plantege què seria de la meua vida sense ells, i arribe a la conclusió que canviaria moltíssim...a mal, per descomptat. 

Ells em fan ser qui soc. Mai hauria arribat a la cadira en la qual estic asseguda en este moment si no fora per ells, ni tan sols sé si hauria sobreviscut fins als meus 18. 

Els dec el que soc i el que tinc, i em commou saber que ells segurament pensen igual. 

La família canvia la teua perspectiva de vida, dirigix el teu rumb. Res en el món em faria canviar d'opinió. Encara així vull dir que parle de la meua família de veritat, la que ha estat per a mi en tot moment. Família tinc molta, i no obstant això compte amb poca d'ella. La meua família són els meus dos germans; Salva i Ángel. El dia que falte algun faltarà una part de mi també. 

Quan em vaig enfrontar a la meua primera operació no em va servir de consol la presència de la meua mare o del meu pare, les crides dels meus oncles (que mai vaig agafar) o els missatges de la meua àvia (que no vaig contestar mai tampoc). A mi la presència momentània de persones absents tota la meua vida no em reconforta. Em van ajudar els meus germans; mai el dolor de riure'm quan alguna cosa fa mal havia sigut tan reconfortant. 

I és que malgrat el dolor que m'ocasionaven els punts, no volia parar de riure.

I és que com diu Morrie, si no tens el suport, l'amor i l'afecte i la dedicació que t'oferix una família, no tens gran cosa. Si jo estiguera sola, si no tinguera parella, germans ni amics, la meva vida seria molt més dura.

Moltes gràcies per haver arribat fins ací :)

El sisé dimarts: Parlem de les emocions

 

Bon dia, bona tarda o bona nit, segons quan em lliges.

Hem llegit el sisé capítol del llibre, i he de dir que més que parlar d'emocions, fa que les vives i t'ensenya a portar-les ''fins al final'', com diu Morrie. Parla d'això perquè comença a viure en primera persona la seua pròpia decadència, i cada vegada sent més temor a la mort. Per això comença a intentar deslligar-se de les emocions negatives que li impedixen seguir en peu. 

Ell assegura que d'aquesta manera, vivint la tristesa i ansietat fins al final, serà capaç de deixar anar i sobretot de suportar d'una manera sana la por i temor que li inunda.

Morrie cita al budisme; 

<<no t'aferres a les coses, perquè tot és impermanent>>

Procedix a explicar que deslligar-se no és evadir estos sentiments. El desagafe consistix a sentir tot al màxim, en la seua profunditat, deixar que l'emoció penetre en tu per complet per a ser així capaç de deixar-la. Parla de la por com a barrera, ja que si contens les emocions i no et permets portar-les fins al final, mai seràs capaç de deslligar-te, estaràs massa ocupat amb la teua por. 

Por al dolor, a la pèrdua, a la mort, a la vulnerabilitat de compartir la teua vida amb una altra persona. Massa aterrit per a permetre't viure la vida. 

És llavors quan et submergixes en l'emocions, vivint-les de manera plena. Així saps el que és el dolor, i què és l'amor. Saps el que és perdre i perdre't. Només ací pots identificar l'emoció i dir-te a tu mateix ''Ja he viscut això, sé el que sentisc en este instant, i necessite deslligar-me d'això un segon''. 

I és que només quan aprens a morir, aprens a viure. Avançar i acceptar el procés del duel de totes les situacions de la teua vida, des d'una perspectiva d'acceptació, et permetrà poder viure al màxim.

Pense que és una bona tècnica per a reduir l'ansietat i por quotidiana, però no crec que siga bo implementar-ho com a estil de vida. Avançar el dolent que ens pot passar és contraproduent en la majoria dels casos. Encara així, el problema no residix ací, residix en la incapacitat de no saber el que estem sentint i en com podem focalitzar-ho perquè siga una cosa satisfactòria. 

Personalment pense que és molt difícil de realitzar però val molt la pena intentar-ho i és la clau per a tindre relacions socials gratificants, i per a mantindre una bona relació amb nosaltres mateixos també. 

No hi ha res més essencial que saber el que sentim, i ser capaços de mantindre-ho a ratlla sense que córrega el pànic. Encara que he de dir que a mi encara em costa, em reconforta que com tot en la vida puc millorar-ho, i que demà seré millor que hui. 

Molaria que et replantejares què has estat sentint últimament, sobretot el negatiu, i que et permetes una estoneta per a identificar-ho i deixar-ho estar, perquè t'adones que res d'això t'amenaça directament i que podràs portar-ho sense problema. Tu eres la teua major fortalesa :)

Moltes gràcies per haver arribat fins ací. 

Morrie Schwartz