El cinqué dimarts; Parlem de la família

 

Bon dia, bona tarda o bona nit, segons quan em lliges.

Hui és 5 de desembre i em llegit a classe el cinquè dimarts, on Mitch i Morrie parlen de la família. El capítol comença amb Morrie fullejant unes fotografies que tenia amb els seus familiars, mentre l'explicava a Mitch qui era cadascun, dient que aquest era el tema més important fins ara. 

Ací aprofita el moment i cita una frase; 

<<Estimeu-vos els uns als altres o perireu>>

Reafirma la frase dient que seriem ocells amb ales trencades, i que la seua enfermetat seria encara més dura si no tinguera a la seua família. 

Asseguramt que sense l'ajuda i amor brindats per ells, no sabria si podria superar-lo. 

Personalment he de dir que estic totalment d'acord amb Morrie en tot el que ha dit.

Cada vegada que he passat per una mala situació, pesava més el com i amb qui anava a afrontar la problemàtica que aquesta pròpia. 

Vull dir que quan tinc un problema gran és inevitable el pensament de soledat, i els meus germans (la meua principal família, després de tot) li resten molt sofriment a la meua vida. Jo també em plantege què seria de la meua vida sense ells, i arribe a la conclusió que canviaria moltíssim...a mal, per descomptat. 

Ells em fan ser qui soc. Mai hauria arribat a la cadira en la qual estic asseguda en este moment si no fora per ells, ni tan sols sé si hauria sobreviscut fins als meus 18. 

Els dec el que soc i el que tinc, i em commou saber que ells segurament pensen igual. 

La família canvia la teua perspectiva de vida, dirigix el teu rumb. Res en el món em faria canviar d'opinió. Encara així vull dir que parle de la meua família de veritat, la que ha estat per a mi en tot moment. Família tinc molta, i no obstant això compte amb poca d'ella. La meua família són els meus dos germans; Salva i Ángel. El dia que falte algun faltarà una part de mi també. 

Quan em vaig enfrontar a la meua primera operació no em va servir de consol la presència de la meua mare o del meu pare, les crides dels meus oncles (que mai vaig agafar) o els missatges de la meua àvia (que no vaig contestar mai tampoc). A mi la presència momentània de persones absents tota la meua vida no em reconforta. Em van ajudar els meus germans; mai el dolor de riure'm quan alguna cosa fa mal havia sigut tan reconfortant. 

I és que malgrat el dolor que m'ocasionaven els punts, no volia parar de riure.

I és que com diu Morrie, si no tens el suport, l'amor i l'afecte i la dedicació que t'oferix una família, no tens gran cosa. Si jo estiguera sola, si no tinguera parella, germans ni amics, la meva vida seria molt més dura.

Moltes gràcies per haver arribat fins ací :)