El segons dimarts: Parlem del sentit de llàstima per un mateix

 

 Bon dia, bona tarda o bona nit, segons quan em lliges.

Avui, dimarts 21 de novembre em llegit el capítol del segons dimarts, on parlen de la llàstima per un mateix.

Morrie parla d'establir un límit per l'auto-compassió, i crec que és un bon estil de veure les coses i de visquir-les. He sigut una persona pessimista la majoria de la meva curta vida, i un dia vaig fer clic i vaig canviar-ho, perquè no podia seguir visquint amb eixa forma de tractar-me a mi mateixa.

He re-dirigit la meva atenció ja no a les coses que faig malament, sinò a com puc solucionar-ho i canviar per a millorar com soc i com repercutisc a la vida dels altres. 

Moltes persones han marcat la meva vida de mala manera i no vuic fer el mateix. M'he centrat en no fer el que la resta fa amb mi, i encara que a vegades em ve un regust de injustícia a la boca, lluite per eixa millora. També he de dir que cost, i molt. Però el premi és el benestar de les persones a les que estime i és més que suficient.

Avançant més pel capítol Mitch diu que Morrie estava visquint una vida més sana encara que s'estiguera morint. Vuic correlar-ho amb una frase que diu més endavant.

<<I si hui fora el meu últim dia a la Terra?>>

Crec que el fet de que t'estiguis morint et pot canviar per a molt bé, o per a molt mal. 

És una etapa xunga on et dones compte de tot el que se'n va correguent i que no pots fer res per canviar-ho. Però també t'adones de tota la gent dolenta que has tingut al teu mitjà i que t'ha fet la teva vida (que s'acabarà prompte) encara més dura del que ja era abans.

He conegut a una persona a la que li van diagnosticar càncer terminal i recorde que molts deien l'egoista que es va tornar. 

També he conegut el contrari. Persones que donen un gir de 360 graus i es tornen en altra. 

Crec que la desesperació de la mort a la volta de la cantonada et dona un punt de vista únic, i que és acceptable sigui com sigui. 

En el meu cas, no sabria com reaccionar si hui fora el meu últim dia a la Terra. Crec que tiraria més per despedir-me de les persones que estime, passar temps de qualitat amb elles i pasar-ho bé, però també m'ix un instint de fer coses dolentes com robar o coses així perquè tío, m'estic morint, això no és raó suficient per a fer el que vulga i vivir el meu últim dia al màxim?

Aquest tema em remonta a fa 2 anys a 4 de la ESO, on en filosofia vam tractar el tema d'el anell de Giges, que parla d'on comença la moralitat i què és just o no. 

L'anell de Giges aporta invisibilitat, cosa que et dona l'oportunitat de fer el mal encara que podries fer el bé. Aquesta circumstància et pot corrompre, de la mateixa manera en la que la mort pot fer-ho. 

Eixa és la meva reflexió d'ahui. Moltes gràcies per la teva atenció i ens veiem el dimarts que ve al mateix lloc de sempre :)