lunes, 12 de febrero de 2024

El tretzé dimarts: Parlem del dia perfecte

Bon dia, bona tarda o bona nit, segons quan em lliges.

Aquest capítol del llibre comença amb Morrie dient com voldria morir. Alega que l'agradaria que siguera incinerat i que ja estava tot preparat, inclòs havia parlat ja amb el rabí.

Morrie li compta a Mitch el que va passar la nit anterior, i es que va començar a tosir i no va parar per hores. Morrie comenta com en un moment precís, es va maretjar i va començar a sentir pau. Es va sentir preparat per a marxar.

En aquesta part del capítol vaig suposar com Morrie descriuria l'agonia del moment, però tot el contrari. Va dir textualment; ''Mitch, va ser una sensació increïble''. 

I es que ja havia acceptat que havia de passar, i que finalment ho feia. O això creia ell. És ahí quan li comença a comptar a Mitch un somni de la setmana passada. ''Creuava un pont que conduïa a un lloc desconegut. Estava disposat a passar al que vinguera a continuació''. 

Mitch va contestar, ''però no vas passar''. I no puc més que sentir empatia amb ell. L'ansietat de no deixar anar encara que saps que has de fer-ho, però que encara és impossible. Impossible per tu que no ho acceptes, clar. 

Morrie cita una frase que personalment m'agradat molt i dona què pensar. 

<<Això és el que tots busquem. Una certa pau amb la idea de morir. Si al final sabem que podem tenir, en últim extrem, eixa pau al morir, aleshores podem fer per fi el que és vertaderament difícil. Fer les paus amb la vida>>.

I és que m'he adonat de que vivim culpant la vida pel seu ''terrible'' final, quan som nosaltres els que li posem eixe final tan aterridor. És eixa qüestió de deixar anar de la que parlava abans, hem d'abandonar la permanència dels nostres primer i per últim, però no menys important, la nostra pròpia.  Per a començar a viure hem d'aprendre a morir, com bé deia Morrie en altres capítols. 

Una cosa que diu i que també m'agradat molt és que mentre puguem amar-nos els uns als altres i recordar el sentiment d'amor que hem tingut, podem morir sense marxar del tot mai. I m'agrada saber-ho però en certa part m'emparanoia pensar que en algun moment de la meua marxa deixaré d'existir per a tots, perquè tothom que m'estimava i em recordava ha mort ja, com jo ho faré, aleshores deixaré aquest món definitivament, sense ninguna prova de que en algun moment he estat on estic, i que vaig ser qui soc ara. No sé, crec que és massa complex, però és part del procés d'acceptació. 

Crec que m'afecta tant perquè sempre em replantege massa aspectes banals de la vida, i a vegades he pensat en quantes persones han estigut sentades a la cadira a la que em trobe en aquest mateix moment, en quantes persones han habitat ma casa abans que la meua família, i quantes seguiran vives hui dia. 

No sé, a vegades pense que m'agradaria tindre com un registre de les persones que passen per on jo passe, perquè veig bellessa en eixes coses de saber d'algú del que feia segons que no sabia ni de la seua existència. I em fa pensar que com ells, jo tampoc signifique res per a la resta del univers, però que en algun moment i ha algú fora que també es fa aquestes preguntes i que indirectament, estiguem tots conectats per la desconexió que això significa. 

Bé, deixant aquests temes trivials a part, en un moment del capítol Mitch li pregunta a Morrie que com seria el seu dia perfecte, d'ací el nom d'aquesta part del llibre. I Morrie, inesperadament, descriu un dia molt normal. Menjaria, nadaria, veuria als seus amics i parlaria de la família d'aquests. Passetjaria, ballaria, i dormiria profundament. 

Però per a qui és normal açò? Per a mi, potser que per a tu, però per a Morrie tornar a la normalitat és la clau. La bellesa resideix ahí, a les coses quotidianes del dia a dia. Del nostre dia, i que poc a poc, sigui per la situació que sigui, tendrem que despedir en algun moment i que enyorarem tant com Morrie ho fa. 

Crec que el meu dia perfecte no s'allunya del seu. 

Moltes gràcies per haver arribat fins ací. Ens veiem el dimarts que ve al mateix lloc :) 





No hay comentarios:

Publicar un comentario

El catorzé dimarts; en deiem adèu

Bon dia, bona tarda o bona nit, segons quan em lliges. Hui, 19 de febrer, hem arribat a l'últim capítol d'Un dimarts amb el meu vell...