El segons dimarts: Parlem del sentit de llàstima per un mateix

 

 Bon dia, bona tarda o bona nit, segons quan em lliges.

Avui, dimarts 21 de novembre em llegit el capítol del segons dimarts, on parlen de la llàstima per un mateix.

Morrie parla d'establir un límit per l'auto-compassió, i crec que és un bon estil de veure les coses i de visquir-les. He sigut una persona pessimista la majoria de la meva curta vida, i un dia vaig fer clic i vaig canviar-ho, perquè no podia seguir visquint amb eixa forma de tractar-me a mi mateixa.

He re-dirigit la meva atenció ja no a les coses que faig malament, sinò a com puc solucionar-ho i canviar per a millorar com soc i com repercutisc a la vida dels altres. 

Moltes persones han marcat la meva vida de mala manera i no vuic fer el mateix. M'he centrat en no fer el que la resta fa amb mi, i encara que a vegades em ve un regust de injustícia a la boca, lluite per eixa millora. També he de dir que cost, i molt. Però el premi és el benestar de les persones a les que estime i és més que suficient.

Avançant més pel capítol Mitch diu que Morrie estava visquint una vida més sana encara que s'estiguera morint. Vuic correlar-ho amb una frase que diu més endavant.

<<I si hui fora el meu últim dia a la Terra?>>

Crec que el fet de que t'estiguis morint et pot canviar per a molt bé, o per a molt mal. 

És una etapa xunga on et dones compte de tot el que se'n va correguent i que no pots fer res per canviar-ho. Però també t'adones de tota la gent dolenta que has tingut al teu mitjà i que t'ha fet la teva vida (que s'acabarà prompte) encara més dura del que ja era abans.

He conegut a una persona a la que li van diagnosticar càncer terminal i recorde que molts deien l'egoista que es va tornar. 

També he conegut el contrari. Persones que donen un gir de 360 graus i es tornen en altra. 

Crec que la desesperació de la mort a la volta de la cantonada et dona un punt de vista únic, i que és acceptable sigui com sigui. 

En el meu cas, no sabria com reaccionar si hui fora el meu últim dia a la Terra. Crec que tiraria més per despedir-me de les persones que estime, passar temps de qualitat amb elles i pasar-ho bé, però també m'ix un instint de fer coses dolentes com robar o coses així perquè tío, m'estic morint, això no és raó suficient per a fer el que vulga i vivir el meu últim dia al màxim?

Aquest tema em remonta a fa 2 anys a 4 de la ESO, on en filosofia vam tractar el tema d'el anell de Giges, que parla d'on comença la moralitat i què és just o no. 

L'anell de Giges aporta invisibilitat, cosa que et dona l'oportunitat de fer el mal encara que podries fer el bé. Aquesta circumstància et pot corrompre, de la mateixa manera en la que la mort pot fer-ho. 

Eixa és la meva reflexió d'ahui. Moltes gràcies per la teva atenció i ens veiem el dimarts que ve al mateix lloc de sempre :)

El primer dimarts: Parlem del món

 Bon dia, bona tarda o bona nit, segons quan em lliges.

Soc Nicol, ja em coneixes. Em trobe altre dimarts a la mateixa situació que fa uns quants.

Seguim llegint a classe ''Un dimarts amb el meu vell professor'' i avui hem llegit el capítol de <<El primer dimarts. Parlem del món>>, on Mitch parla una mica de les experiències que ha tingut amb Morrie. El capítol comença describint l'aspecte de Morrie, compta com està tot atrofiat per la enfermetat, i continua dient que l'hi ha tret menjar de l'aeroport com a detall.

Vull parlar d'això i d'altres coses també, aprofundint al tema i aprofitant que entre a l'aspecte filosòfic.

¿Per què regalem menjar com a detall?

Anava a aprofundir en el fet de que el regal siga menjar, però la veritat es que vaig a generalitzar i vaig a parlar de per què regalem. Personalment pense que regalar té una part molt important que consisteix en fer feliç i satisfer els dessitjos i necessitats d'una persona a la que estimes. Però encara de que la màgia de fer un regal sigui eixa, crec que si el regal que fas no et satisfà a tu no voldràs donar-ho. ¿Per què li donaria un regal a una persona que no estime, fora del meu circle, fora de les meues persones de confiança? No té màgia, sols et quedes esperant la reacció de l'altre. Et transmet ansietat perquè com no saps si l'agradarà o no, t'agobies. No estic a favor de tradicions com l'amic invisible. 

L'any passat em van regalar a aquest 3 monedes de xocolata d'eixes que venen a un paquet de 10 al menys. Sí, 3. No sé on estava el rest però vaig fer com que em va agradar. ¿La gràcia? La meua intolerància a la lactosa. 

Això comprova la meva teoria de que els regals no s'han de fer si no tens bona relació amb una persona i encara menys si no la coneixes. 

Es suma el fet de que el vertader plaer és el de donar i no el de rebre. Donar reforça els nostres sentiments per les persones que estimem i ens sentim més afectius i, sobre tot, més efectius. La Universitat de Virgínia Commonwealth va fer un estudi de l'efecte psicològic de donar analitzant els regals de amos a les seues mascotes, perquè com els animals no tenen la capacitat de raonar què és un regal, està el tema de per què li donaries un regal a algú (en aquest cas una mascota) que no va a tindre reacció ni et va a agraïr el regal. 

És ací on entra l'art de donar per la nostra pròpia satisfacció de veure que ens hem preocupat desinteressadament pel fet de fer feliç.

<<La dependència és quan et netegen el cul>>.

 Tal qual, jo crec que la frase ho diu tot. Naixem, i amb hores de vida em de ser assistits perquè evidentment no som capaços de fer-ho pel nostre compte. Però es que creixes, i amb 80 anys o inclos avans has de tornar a aqueixa etapa remota de la teva vida. Jo crec que per això costa tant acceptar coses que impliquen que t'ajuden, perquè (parle de manera genèrica) costa pensar que portes tota la vida lluitant per eixa autonomia i que cada vegada t'aproximes més a la tomba que a la cuna. Crec que això et fa també replantear la mort 

<<L'amor és l'únic acte racional>>. He pensat una mica en aquesta frase i m'he estat replantetjant el per què. ¿Realment és un acte de raó? Crec que a vegades et lleva aquesta capacitat, he escoltat moltes vegades la frase de ''faria qualsevol cosa per tu''. També hem de pensar que no tries de qui t'enamores, simplement sorgeix. 

També he pensat totalment el contrari. Com a humans, creem el concepte de l'amor. El nostre amor és racional perquè llevant tots els processos anomenats avans, el fet d'estimar es porta eixa part animal de l'instint reproductiu i passes a estimar a una sola persona. L'amor és més que un sentiment. No ve y s'en va, perquè sinò seria tan sols atracció física, i quan tu estimes a una persona, encara que saps que segur que hi ha algú amb millors qualitats físiques que aquesta, t'en quedes amb la que tu vols, i no per aquesta qualitat física de la que parle (que també).

En poques paraules, l'amor és una forma d'altruisme vertader. Això és l'antítesis fulminant del instint de supervivència animal, ja que els impulsos naturals obeeixen a l'egoisme per la necessitat de subsistir. L'amor no espera res a canvi i dona a canvi tot. 

Això és tot per hui. He elegit aquests temes perquè he estat replantejant-me últimament això de la mort i la relació que té amb la dependència. L'amor també em toca de prop perquè tinc parella des de fa 5 anys. Em remonte al inici i em pose a pensar en quan va sorgir aqueix sentiment que encara remana. 

Gràcies per arribar fins ací i per la teua atenció. Espere que t'hagi agradat el blog d'ahui :)

Ens veiem el dimarts que ve.